X Jornades AAV. Remei Perpinyà Morera “Arxius i gènere”

Remei Perpinyà: “És vital que quantifiquem la bretxa de gènere en els arxius”

Els arxius no són neutrals, “són espais de memòria i la nostra labor és conservar-la però ni són imparcials ni contenen només la veritat”. Amb aquesta contundent afirmació ha arrancat Remei Perpinyà, de l’Escola Superior d’Arxivística i Gestió Documental de la Universitat Autònoma de Barcelona la seua ponència ‘Arxius i Gènere’ amb la qual ha llançat llum sobre la bretxa de gènere en la gestió documental.

Perpinyà ha posat en relleu el concepte d’‘arxivalització’ que defineix Ketelaar: “una elecció conscient o inconscient per a considerar quines coses tenen valor suficient per a ser arxivades”. L’experta ha utilitzat aquest concepte per a donar a entendre que “tots els que intervenen en aqueixa selecció, classificació i custòdia són participants”.

Els arxius estan fets d’inclusions i exclusions, però sol ser predominant la inclusió dels qui estan en el poder fàctic. El patriarcat inclou el que li interessa i no passa així amb els grups marginats, per exemple, que són els exclosos en aquests casos.

“S’han comés errors , per descomptat, però segons passa el temps anem aprenent i evolucionant” explica Perpinyà. S’han descartat documents que es consideraven en algun moment o per algú que eren irrellevants. I cita a Fruin , referent de l’arxivística, per a parlar sobre el pes del patriarcat. Es va descartar, per exemple, arxivar una documentació d’una escola de cuina per a dones a Holanda i, no obstant això, hui seria de gran valor simbòlic en la visibilització del paper femení a l’Holanda social i gastronòmica de l’època.

Una altra deficiència són silencis de dones víctimes i exposa l’experta el cas de dones sotmeses a esclavitud sexual a Corea per les forces armades japoneses i del que no es van visibilitzar testimoniatges fins a la dècada dels 90.

“Els arxius estan fets de silencis, especialment silenci de les dones i és vital que quantifiquem la bretxa de gènere en els arxius” diu Perpinyà.

Hi ha una escassa presència de fons personals de dones en comparació amb el d’homes. Segons un estudi realitzat per Paula Gomila, un 8% femení enfront d’un 92% masculí. El mateix succeeix amb el col·lectiu LGTBI, i una altra tesi doctoral d’Adelina Codina en 2019 el reflecteix, perquè a penes un 1% està en arxius públics.

Hi ha 5 fons destacats de dones en la Memòria del Món, programa arxivístic i documental de la UNESCO. Entre ells el d’Ana Frank i la col·lecció Nita Barrow. Però falten molts. “Això ajuda a invisibilitzar a les dones, el fet que no engrossim aquests fons” subratlla la professora de la UAB.

Si que es veu no obstant això dones en les labors de custòdia no en el procés anterior. I en 2020 hi ha més personal femení adscrit als arxius estatals, “si només anem al personal de Cultura, les dones són ja majoria i en tots els departaments ministerials hi ha 295 homes i 243 dones”.

Es pot dir que els primers arxius del feminisme i LTGTBI són dels anys 30 tant als Estats Units com a Europa, amb la intenció de conservar les seues activitats i testimoniatges reivindicatius. I sobretot, per a conservar la seua producció cultural pròpia, perquè estaven exclosos de la difusió general. Això és pur apoderament.

Actualment es reivindica una memòria pròpia, un tracte arxivístic propi lluny de heteropatriarcats. Un exemple que cita Perpinyà és el d’Archivas FF (fils feministes) sota el lema ‘arxivem en femení’. Molt interessant recurs amb testimoniatges escrits i orals que la professora recomana conéixer als professionals del gremi.

Després de recomanar també un acostament al material dels anomenats ‘outsiders’ amb referència, per exemple als Arxius del feminisme i del col·lectiu LGTBI (Atria), parla Perpinyà d’un “arxiu de sentiments”: que és el que sentim, no sols el que ha passat, sinó com a col·lectiu, com ho hem viscut.

Amb tot això “tenim la base per a impulsar polítiques d’igualtat en els arxius -exposa- des de l’avaluació al tractament de dades passant pels processos de gestió documental que han d’aplicar, necessàriament, una perspectiva de gènere”. “Aquest és el moment social per a fer-lo i reivindicar-lo”, afirma.

Finalment, la ponència ha abordat altres aspectes interessants com el projecte #Cuéntalo que arran de la sentència de “La manada” i la crida via twitter de la periodista Cristina Fallarás va servir per a perquè moltes dones visibilitzaren abusos. I de la gran repercussió sorgeix aquest projecte perquè va haver-hi un milió de tuits i dos arxivers, Aniol Maria i Vicenç Ruiz, van decidir, donat el seu calat, arxivar els tuits i treballar-los com a fonts documentals.

En aquest sentit, conclou Remei Perpinyà, “els arxius no sols han de tindre coses importants han de tindre el que hi ha en la societat”. Les dones a vegades hem sigut també ‘culpables’ de part d’aquesta exclusió, perquè hem cregut que la nostra documentació no era gens important i, ara, cal empoderar-se i veure que sí, que tot és important.