01 desembre 2021

X Jornades AAV. Marc Baldó Lacomba “Memòria democràtica i arxius”

Marc Baldó recrea una descarnada visió de l’Espanya dividida en la seua ponència ‘Memòria Democràtica i Arxius’

El professor Marc Baldó ha fet un profund repàs dels motius pels quals la gestió documental cobra cada vegada major importància en la seua aliança i compromís amb la història. I ho ha fet en el marc de les X Jornades de l’Associació d’Arxivers i Gestor de ‘Documents Valencians durant la ponència ‘Memòria Democràtica i Arxius’.

A partir de la diferenciació entre el que anomena memòria democràtica integral i contraposant el concepte a la memòria dividida d’Espanya i altres països, Baldó s’ha referit a passatges fracturats com els d’Espanya, que donen lloc a memòries també fracturades.

Una gestió pública i democràtica del passat serà clau per al futur en paraules del Catedràtic d’Història Contemporània en el Departament d’Història Moderna i Contemporània de la Universitat de València. “Mirar cap endarrere no divideix a la societat el que la divideix és no mirar” sentència.

La batalla política d’Espanya ens posa en mirar cap endarrere davant vertaders monstres. La historiografia contribueix a facilitar aquesta tasca però fa falta a més una labor política, la de construcció d’una memòria democràtica que incloga un marc general. Cal prestar per això especial atenció a la recuperació del treball arxivístic.

Mentre les fonts orals van perdent pes, va cobrant cada vegada més el material documental. Cal potenciar les fonts arxivístiques, reforçar-les i difondre-les. Historiadors i arxivers han de donar resposta a la demanda social quan aquesta intenta superar un passat traumàtic com és el cas espanyol. Una memòria no eludeix tapar l’altra i els arxivers no sacralitzen el passat sinó que el contrasten i conserven científicament, “explicant-lo tot- postil·la Baldó- perquè també els aliats van bombardejar a població alemanya”, o a Espanya amb les dues versions polítiques. Per això és indispensable la labor dels arxivers i arxiveres per a la ciutadania i els acadèmics.

Baldó ha diferenciat dos conceptes bàsics que es poden confondre: memòria col·lectiva i memòria democràtica.

El primer són representacions col·lectives del passat que tenim en funció d’on vivim i també vinculades a l’escola i a la reconstrucció que fan els mitjans de comunicació. És una construcció política que també fan alguns agents. En societats plurals, la memòria col·lectiva és plural. Abans hi havia una memòria dels vencedors amb tot el poder i l’altra, la dels vençuts, poc més que tenia a penes l’oralitat i el boca a boca. Moltes vegades aquesta memòria col·lectiva és traumàtica i dividida i per a figures com les de l’arxiver la seua missió és superar-la i filtrar-la. A més hi ha molta inclinació a la mort en la representació d’aquesta mena de memòria.

La memòria democràtica, per part seua, és diferent. “És a la qual nosaltres els arxivers ens devem” explica l’expert. També és col·lectiva i pública, però té matisos. Perquè en aquest cas és una construcció feta democràticament, rectifica les manipulacions i proscriu les altres. Això, per exemple, suposa treballar, al contrari que la memòria franquista, per a superar i conéixer aqueix passat fracturat. És una memòria ‘participada’ perquè encara que també l’administració la impulse participen el món de la cultura, el sistema educatiu, la societat, etc. Ja d’entrada que hi haja tantes veus i iniciatives de recuperació la fa més higiènica. Compte Baldó fins a 16 agents que han de participar en aquesta memòria i cita alguns: associacions de memòria històrica; esdeveniments culturals; produccions audiovisuals; mitjans de comunicació; centres d’estudi locals i comarcals; investigadors; arxivers; museístes; arqueòlegs; professors; artistes i els cada vegada més escassos testimoniatges vius.

Un altre front important en la construcció d’aquesta memòria democràtica és el sistema educatiu, sobretot en secundària amb assignatures com a Ètica, on reflexionar sobre memòria, alguna cosa que seria un factor de revisió molt important. En resum, encara que és una construcció política com tota reconstrucció, no és una imposició des de dalt perquè hi ha molts agents i això obliga a arribar a acords.

I enumera Marc Baldó alguns escenaris pràctics on es manifesta aquesta característica. Per exemple, diu, canviar el nom dels carrers “és una cosa de polítics, però han d’arribar a acords a partir del treball objectiu”. S’ha de fomentar el coneixement ciutadà i afig que, per exemple, “Espanya és contínuament corrupta, ja des de Primo de Rivera és una cosa endèmica, no és una cosa actual i és important i ha de saber-se perquè està documentat”.

En la seua descripció d’aquesta memòria democràtica, el catedràtic de l’UV subratlla que ha d’integrar-se dins del marc dels drets humans, és a dir, “no revisem la tortura de l’holocaust per a flagel·lar-nos, sinó per a preguntar-nos el perquè, perquè s’han vulnerat quan i on i per qui, ací està l’objectiu”. En aquest sentit postil·la que “els valors i els drets humans són la divisa de la memòria democràtica”.

Aquesta memòria en construcció, té la funció a més de consolidació democràtica, si no, la reparació quedaria per als actes i memorials d’autobombo que veiem amb assiduïtat.

Després de referir-se a les tècniques que va utilitzar la dictadura per a legitimar des del seu llegat fins al mateix colp d’estat, Baldó explica com davant l’arribada la democràcia, en la Transició, creix un corrent disposat a deixar l’estudi de la memòria als historiadors i van recopilar molt de patrimoni oral, però l’Estat amb això va renunciar al fet que fora una memòria democràtica com a tal, especialment en temes delicats com l’exhumació. “I així va quedar coix l’assumpte. -Després ja la democràcia va obrir la porta a la recompensació de les víctimes. Fins hui, amb moltes lleis i decrets. Pensions a vídues, mutilats, pagament d’anys de seguretat social pel temps en la presó… No van desenvolupar el simbòlic però el que ideològicament no és polèmic del tot, sí que ho van desenvolupar. I aqueix va ser el gran error, l’errada està a obviar l’element simbòlic, que és “aqueixa actitud continguda, renunciar a una política de comunicació valenta sota l’excusa de no reobrir ferides”.

Aquesta manca d’una política de memòria històrica completa deriva en el gastat “tots vam ser culpables” que utilitza l’anomenada ‘bona memòria’, que en realitat és la falta d’aqueixa política seriosa. Però diu Baldó que “tots seríem culpables però senta, uns més que uns altres”. I es refereix a un altre exemple, el de la Llei d’Amnistia General, que també protegeix per igual a tots, i això significa que tots iguals, “inclòs el policia que arrancava les ungles als torturats, i absolent a totes les autoritats i funcionaris”. L’articulat pot estar bé com a punt de partida, “però no ha d’ometre que s’investigue i s’expose públicament com es fa per exemple a Sud-àfrica”. Va ser per tant una llei “de punt i final” i va tindre un debat fascinant alhora que es creava la Constitució. Es buscava la conciliació nacional i l’abrigallen UCD i l’esquerra. No obstant això, també ha evitat moltes condemnes. “Per això, l’actual llei que es debata ha de tindre aquests aspectes en compte, és una qüestió clau” prossegueix Baldó.

Per fortuna, des de finals dels anys 90 s’ha iniciat un canvi de gran envergadura, sobretot, per impuls de la societat civil i agents que han pres protagonisme i han començat a criticar les errades en la citada Llei d’Amnistia General, per exemple. I des de l’any 2000 ja hi ha una nova generació que no ha fet la guerra, els nets de la guerra, també una nova esquerra que no són aquells que van compartir “pupitres amb rojos i blaus”. Les anteriors generacions buscaven el consens, és lògic. Però ara, aquests nous ciutadans miren la democràcia des del seu propi punt de vista i creuen que la memòria és d’utilitat i cal recuperar-la per a anar corregint aqueixa mal anomenada ‘bona memòria’ del tots per igual.

Així en 2007 arriba la Llei de Memòria Històrica amb totes les seues deficiències però que és un altre pas més, igual que ara ho són les autonòmiques, aprovant-se fa a penes uns dies, precisament, La Llei de Memòria Històrica de Cantàbria, última a entrar en vigor en el marc regional.

En conclusió, Baldó exposa de manera molt didàctica com una de les grandeses de la historiografia és que pot “mantindre’ns en guàrdia contra els qui pretendre suprimir”. “Busquem -diu Baldó- una mirada de conjunt almenys des de l’any 56 (per 1956, any en què es van deixar d’utilitzar les paredasses d’afusellament) fins hui, per a veure la repressió de manera objectiva”. Així descobrirem, segons el professor, els orígens de la violència de cada bàndol i les seues estratègies. El pes de cadascú a cada moment.

Per a apuntalar la seua interessant exposició, Baldó s’ha referit en el marc de #ArxiusVisibles a com també s’han posat en relleu les víctimes femenines d’un sol bàndol i continuar després fent un clarificador repàs a les xifres d’afusellaments dels bàndols nacional i republicà en les diferents regions per a corroborar la seua teoria de la necessitat d’una profunda revisió de la memòria.

Així, explica que els càlculs de víctimes són 150.000 persones afusellades pels franquistes i 52.000 pels republicans. Hi ha una dissimetria perquè la zona on entren els militars, no té a penes afusellats propis. És a dir, quan un bàndol venç, del seu bàndol no hi ha ja afusellats i dels altres hi haurà molts. Per exemple, és paradigmàtic en cas de Castella i Lleó, on els franquistes afusellen a 14.660 persones enfront dels 563 afusellats a les mans dels ‘rojos’. A Extremadura es veu també aquesta dissimetria amb 10.594 afusellats a anus del bàndol nacional enfront de 1.567 víctimes de paredasses i cunetes per part del botxí republicà. Es veu com en més de mitjana Espanya afusellen més els franquistes que l’altre bàndol. Aquestes dades són molt valuosos per a la reconstrucció de la memòria.

A Madrid es té registre es té 3.204 afusellats per Franco i de 8.815 pels republicans, en paraules de Baldó això deixa clar que el ‘No passaran!’ significa un no passaran tremend i brutal.

A Catalunya 3.000 afusellats del franquisme enfront de 8.000 a les mans dels republicans, un cas similar. Mentrestant, en la Comunitat Valenciana Franco va afusellar a 6.415 i el bàndol republicà a 6.029 ‘nacionals’, en total 12.444 morts, “no importa saber només com funciona la repressió, sinó també saber que eren persones que compartien pobles i bars i fleques” explica. Són 12.000 igual de víctimes uns que uns altres, això sí, però cal retratar com cal cada cas. “Albaida té 6 pels rojos i 19 dels franquistes, amb edats diferents, diversos germans i amb professions diferents, un cas on es veu que no és l’estereotip” d’uns persegueixen mestres i altres capellans, hi ha de tot i també molts jornalers o treballadors sense filiació política.

Cal estudiar i documentar les dos bàndols, conclou Baldó després d’aquesta descarnada radiografia i afig que “hui està en perill alguna documentació i cal fer un treball a fons i que la llei que es debat propicie tot això”.

|
Top