Carles Recio, que cobrava o cobra el seu sou a compte d’un arxiu públic, no solament no és arxiver, sinó l’antítesi del que és un arxiver habitual i un gestor dels documents públics.
Els arxivers que som funcionaris estem habituats al servei al públic; som conscients que hem de facilitar la informació que el ciutadà necessita, tot fent viable i practicable la tan predicada transparència. Per descomptat, hem de contribuir a fer operatives les nostres organitzacions, tot tractant adequadament els documents al nostre càrrec i facilitant la informació imprescindible i de valor estratègic.
Però és igualment important saber que hi ha un munt d’arxivers i arxiveres que tenen una llarga i gens reconeguda experiència a través de beques inestables, contractes parcials i un munt de mèrits meritoris que tenen molt més a veure amb la vocació professional i de servei públic que no, evidentment, amb la creació de càrrecs “virtuals” i a mida. Aquest darrer fet no solament fereix la decència pública i l’eficiència de l’administració sinó la nostra mateixa dignitat i deontologia professional.
Quan hi ha un munt d’arxius sense tractar i esclarir (sense la qual cosa no hi ha bon govern i democràcia possibles) (recordem els arxius judicials, el de Canal 9, el port de València i tants d’altres…); quan molt sovint se’ns diu (i potser és cert), que no hi ha recursos suficients… és esfereïdor que alguns responsables polítics hagen creat places d’arxiu ‘a dit’ no tant per solucionar els problemes reals que interessen a la bona governança i gestió sinó per pagar favors inconfessables o de legitimitat discutible.