Malgrat no ser molt nombrosos, és ben cert que els arxivers tenim entre nosaltres una enorme diversitat de tipologies i gèneres. Potser Vicent pertanyia a l’espècie polifacètica, especialment ferida per la lletra i la música. La lletra antiga i gòtica, que controlava perfectíssimament, però també l’escriptura d’assaig, d’història i fins i tot de poesia, vessant manifestada en els seus darrers anys.
Vicent ha estat enraonador, col·laborador, amable, agosarat, intel·ligent i il·lusionat en mil projectes al voltant dels arxius, la premsa, la gestió cultural, la literatura i les biblioteques. Era contundent i clar en les paraules que emprava; sense descartar, és clar, un sentit crític per amor al país i les causes en què es trobava implicat.
1984 (malgrat Orwell) va ser un any màgic i iniciàtic en el món de la cultura saforenca; amb ell arribava també un jove llicenciat en història medieval disposat a afrontar i superar reptes. De la mà de Ferran Garcia Oliver i Àlvar Garcia Gimeno s’immergia en els vells i inèdits pergamins de l’Arxiu Municipal de Gandia i, poc després, en els orígens i l’evolució d’una vella i permanent institució per a l’atenció dels pobres malalts: l’hospital de sant Marc. Aquells foren els començos de la seua dèria, que ja seria imparable, pels arxius i la investigació, amb el gran mèrit d’haver ensinistrat la lletra antiga fins fer-la familiar i fàcil.
La primera línea de treball continuaria encara amb El Manual de Consells de Gandia a la fi del segle XV, publicat per la Universitat de València el 2005; en la menys coneguda transcripció de la mateixa série en els anys de govern de Francesc de Borja (1543-1550) o en la divulgació del Llibre dels Feyts, on es narra la conquesta del Castell de Bairén. L’any 2010 tornaria sobre l’hospital amb la seua Historia de la fundación Hospital de San Marcos y San Francisco de Borja.
Amb ell vaig tenir el privilegi de confegir alguns inventaris i guies de l’Arxiu Municipal de Gandia i també compartir una investigació sobre la guarda de la mar a la Safor (2002). Més endavant, ell sol, hi aprofundiria i eixamplaria els horitzons en un llibre importantíssim sobre les muralles de Gandia: «Per guardar la vila». Muralla i defensa a la costa valenciana (Gandia, segles XIII-XVI), el qual va publicar el 2011.
Conseller del Centre d’Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell en diverses ocasions, va ser membre del seu consell executiu i fins i tot va arribar a ser candidat a la seua direcció. A Oliva, faria de director de la seua xarxa de biblioteques, de gestor cultural, publicista i tantes altres coses.
Un capítol especial mereixeria la seua ampla i intensa participació en la revista Afers, lligada a la seua amistat amb l’erudit i editor Vicent S. Olmos. Com també la seua etapa de corresponsal del diari El País i de la revista Saó. Igualment, va escriure en la Revista de la Safor, nascuda l’any 2009 de la ma del pare Enric Ferrer.
El 20 de setembre de 2019, l’endemà del seu aniversari, els seus companys de les biblioteques d’Oliva i l’Ajuntament li van organitzar un homenatge molt ben pensat que va comptar amb una enorme pluralitat d’amics i de veus còmplices, a més de la presència de la seua família.
Poetes com Joan Navarro, Josep Lluís Roig i Maria Josep Escrivà recitaren sentidament els seus versos; parlà l’Alcalde d’Oliva, David Gonzàlez, i el seu amic íntim i catedràtic d’història Ferran Garcia Oliver, a més d’altres persones del seu entorn i un arxiver. Tots parlaren amb propietat, sentiment i sinceritat en un barrejat d’alegria i de tristor.
Com a rerafons es deixava sentir la ‘seua’ música: The Beatles, Janis Joplin, Van Morrison… per acabar amb la Milonga Triste de Gato Barbieri. A la fi de l’acte, tots acabàvem descobrint facetes impensades i desconegudes de l’amic Vicent.
A les biblioteques i els arxius tenim a l’abast una bona part de la seua herència, de la qual podem fruir tots i totes: llibres, articles, revistes, crítiques musicals… En aquests espais, i en molts altres, resta viu i intemporal el seu record. Vull pensar que Vicent es trobaria pagat en veure quant i quanta gent el volem i ho hem plasmat de mil maneres, si bé amb la impotència, també, de no haver-lo tingut, un poc més, entre nosaltres.
Potser no estarà mal acomiadar-nos amb uns pocs dels seus versos
Rebutge apocalipsis.
Fuig de les errades.
Ja no plore pel passat.
…
Quan no puga seguir-te,
trau-me a porxo amb una flassada.
El vent serà el meu aliat
per fondre-m’hi subtilment.
Que tot plegat no semble mentida.
(Edicions 96, Octubre 2017)
Jesús Eduard Alonso. Arxiu Històric de Gandia
