REFER PONTS TRENCATS

Al voltant de les VII Jornades d’Arxius Valencians sobre Documentació Digital i Memòria Històrica.   Fa no massa anys, molts ho recordareu, hi havia una febre considerable  per conèixer la II República, el Moviment Obrer i tots aquells referents que podien servir i servir-nos per iniciar una convivència en democràcia, després de 40 anys amb Franco. Avui fa la feta que, més que encuriosits, estem desenquets o enfadats amb la història. Tornen els fantasmes del passat en la seua pitjor expressió, a to amb el clima de pessimisme i desesperança que avui vivim, més enllà dels missatges mediàtics mediatitzats. Després d’anys de glòria fàtua, tornem a pensar que som el darrer país d’Europa, que som incapaços de ser un país realment modern i ens cau al damunt la llosa d’una història de frustracions que, en realitat, ara creiem veure-ho, no havíem superat. Mentrimentres, els catalans fugen d’aqueixa visió i d’aqueix fantasma, tot creant i recreant una ‘altra identitat’. Mentre els valencians restem i caiguem en el més pregon del pou de la hispanitat retrògrada i corrupta. Potser penseu que això no té massa a veure amb els arxius històrics i la documentació digital. Però, quin futur ens espera als arxius històrics si la nostra societat ‘fuig’ de la història. Si ens avergonyim del nostre passat, tant o més que no del present. Si enviem la investigació i els investigadors a un altre planeta mentre que els documents digitals (o una informació sense suport) conquereixen el present, la immediatesa i fins i tot els pous del saber? Si més no, aquestes VII Jornades, amb la presència activa d’arxivers, diplomatistes, historiadors, informàtics i juristes, han servit per traçar ponts entre la gestió diària i la planificació de llarga durada, entre la tecnologia i el pensament, entre arxivers del passat i gestors del present i del futur. Algú (els arxivers pensem que som nosaltres, però sols no podem) hauria de tenir la perspectiva necessària per portar i projectar els documents del present en el futur, per organitzar i trobar una lògica a l’allau de documents electrònics que se’ns escapen de les mans; que igual ens desapareixen com es multipliquen sense control. Hem de treballar perquè la societat futura dispose de documents veritables, autèntics i fiables; i que hom puga conéixer com han estat produïts. Hem de desbrossar el camí perquè això puga ser així. També hem de buscar i produir un nou paradigma. Un nou reequilibri personal i social amb els valors humans i de convivència; amb la valentia d’enfrontar-nos tant a un futur incert com a un passat que no ens hauria de fer por, sinó que, ben al contrari, hauria de ser clau per contrastar, certificar, saber i fonamentar una societat que no es pot sostenir sobre el no-res o sobre una reinvenció forçada. A no ser que aspirem, com aquell, a arribar a les més altes cotes de la buidor i la misèria moral. Text publicat a la revista Saó, de novembre de 2013, dedicada als 30 anys de la Llei d’ús i ensenyament del valencià.