27 Febrer 2017

La privacitat i el dret a saber

A propòsit de Banisar, David: The Right to Information and Privacy: Balancing Rights and Managing Conflicts. A working paper of The International Bank for Reconstruction and Development / TheWorld Bank. Washington, 2011.
Quan parlem del dret a la informació, tan car als arxivers, parlem d’un dret que ve relacionat, compensat o contradit, en ocasions, pel dret a la intimitat.
Banisar, en aquest treballet, ens dona un panorama concís però bastant clar d’aquest binomi i les seues interrelacions. 
D’entrada, planteja com el dret a la intimitat i el dret a la informació són drets humans essencials en la societat de la informació moderna. Uns drets que es complementen entre si per tal regular el control del govern per les persones. 
Però si això és així, també és cert que el potencial conflictiu és enorme. Com haurien d’actuar els estats davant d’aquest fet? 
Banisar defineix tots dos drets, la complementarietat i els conflictes entre ells, dona una ullada genèrica a la legislació i analitza els casos d’Irlanda, Eslovènia, Mèxic i Regne Unit. Dues cares de la mateixa moneda. 
El dret d’accés a la informació deriva del dret a la llibertat d’expressió, que implica la recerca i la recepció d’informació. Diu que és reconegut pertot arreu com un dret humà, però ja ho sabem: a Espanya no és encara una realitat reconeguda en la Constitució com un dret fonamental. 
Aquest dret és bàsic en el sentit que una democràcia no és efectiva si els ciutadans no participen. I no poden participar si no tenen accés a una informació escaient des de l’administració pública. 
Així mateix, el dret a la informació és un ferrament essencial per evitar abusos i corrupcions, per reforçar els drets socials i econòmics. 
Banisar  fa un poc d’història des de l’acta sueca de 1766 fins a les lleis estatals promulgades en els darrers 20 anys, tot enumerant les notes comunes en elles: totes elles solen posar uns deures de l’administració per contestar, fixen algunes excepcions a l’hora de trobar-se obligats a donar informació; conformen alguna entitat fiscalitzadora o controladora del procés i requereixen una publicació activa d’informacions rellevants. 
La privacitat és considerada essencial per a desenvolupar idees i relacions personals. Tot i que sovint hom diu que es tracta del ‘dret a no ser destorbat o estar sol’, en realitat compren un ample ventall de drets: la protecció contra les intrusions a la llar,  el dret sexuals i reproductius… Al capdavall és un dret bàsic que sustenta la dignitat humana i altres valors com la llibertat d’associació i d’expressió. 
Tot amb tot, és ben cert que la definició i la realitat de la privacitat, com d’allò que es considera ‘personal’, és ben diferent d’uns països a uns altres, d’acord amb les experiències i la concepcions culturals. Tots sabem que els drets comunitaris tenen una prioritat en determinades cultures. A Europa hi ha major sensibilitat cap als drets de la persona privada (diu Banisar que sobretot arran dels abusos que van tenir lloc amb la II Guerra Mundial; però jo diria que l’arrel es troba en la Il·lustració i el liberalisme). 
En relació a les modernes formes de comunicació i informació sembla que hi ha major consens en la importància de la privacitat i el control de la informació. 
En els anys 1960-70 i a les darreres dècades del xx es van desenvolupar alguns principis al voltant del “fair play” pel que fa el tractament de dades personals per part de les organitzacions governamentals. 
  • Principi de la limitació en la col·lecció de dades (collection limitation principle), aço és, ha d’haver limitacions en la replega de dades, sempre realitzada per mitjans legals i amb el consentiment de la persona implicada.
  • Principi de la qualitat de les dades (data quality principle). Han de ser adients per la finalitat per a la què són aplegades; posades al dia, completes i acurades.
  • Principi del propòsit d’especificació (purpose specification principle). La finalitat o propòsit per al que són aplegades deu ser explícit des del moment de la replega i no deuen ser utilitzades per a un altre propòsit diferent o incompatible.
  • Principi de limitació de l’ús (use limitation principle). No es poden emprar per a usos diferents dels declarats, llevat del consentiment explícit del subjecte o de la intervenció d’una autoritat legal.
  • Deu haver mesures de seguretat (security safeguards principle) per protegir les dades personals de riscos com la pèrdua o l’accés no autoritzat, la destrucció, l’ús, la modificació o la divulgació.
Entre els instruments internacionals, la directiva de la Unió Europea per a la protecció de dades ha estat la més influent, ja que ha estat adoptada pels 27 estats membres, per tres països de l’Espai Econòmic Europeu o encara d’altres d’Àfrica, Europa i Amèrica Llatina. 
La conclusió final, després d’analitzar els casos citats, és bastant clara, tot partint de la concepció que l’accés a la informació i la protecció de la privacitat són tots dos drets individuals que s’han de prendre en compte des de la perspectiva de l’accountability o dació de comptes que ha de practicar tot govern. 
Malgrat ser drets complementaris, hi ha conflictes en la mida que les lleis que defensen la privacitat són erròniament invocades pels governs. Hi ha casos on els conflictes són legítims, però no hi ha una solució senzilla d’equilibri dels dos drets. En tot cas, els problemes poden ser mitigar mitjançant una formulació clara de les definicions en la legislació, així com de les directrius, les tècniques i els sistemes de supervisió. 
Per a això és essencial que els governs vagen amb compte en escriure-les per garantir que l’accés a la informació i la protecció de dades tinguen formulacions compatibles pel que fa la informació personal. 
Deurien comprovar que hi ha una proporcionalitat adient entre tots dos drets i, sobretot, crear estructures institucionals que puguen equilibrar aquests drets tot fent que els funcionaris que hi tenen competències treballen junts, fins i tot si representen diferents cossos i interessos. 
Jesús Alonso  
|
Top