29 Març 2020

Arxivística de pel·lícula…

El film “Blade Runner 2049” dirigit per Denis Villeneuve (Trois Rivières, Canada, 3-10-1967) ens permet reflexionar sobre assumptes arxivístics plenament actuals. Sense contar el desenllaç estem en condicions d’afirmar que els arxius representen una de les claus de la pel·lícula. Les dades contingudes als arxius són allò que esdevé el fil conductor que portarà a la resolució final d’un film que paga la pena visionar i re-visionar.

El primer dels assumptes fa referència a l’arxivística electrònica i digital. Són més que nombroses les al·lusions a una esbombada apagada tecnològica, que el film situa fictíciament al 2022 i per la qual s’obliga a retornar a procediments més analògics per a la consulta dels arxius.

Aleshores, l’agent K, acompanyat de la seua parella inseparable, Joi, visita els arxius per tal d’esbrinar la incògnita sobre la misteriosa data gravada a la soca de l’arbre erm, que ha esdevingut la imatge poètica del film complet, (6-10-21) (curiositat numèrica afegida, si proveu a sumar tots els números per separat dóna com a resultat: 10, símbol inequívoc de la perfecció).

Font: www.filmaffinity.com

En aquell moment, l’arxiver a l’ús li diu que haurà de consultar els registres en paper perquè tota la resta s’ha evaporat, prèvia recerca electrònica de les dades en una sort d’aparell ben semblant als nostres lectors de microfilms. És en eixa escena on precisament se’ns planteja una reflexió apassionant sobre la inconsistència i capacitat de manipulació de les metadades assignades electrònicament, doncs no pot haver dos registres exactament iguals, però inexplicablement els hi ha. Alerta que ens hauria de fer repensar i arbitrar mecanismes de control i seguretat en l’assignació de metadades als documents electrònics que generem.

Font: www.filmaffinity.com

El segon té a veure amb els records com a construcció de la memòria individual i col·lectiva. Ens traslladem ara a un personatge que de primeres sembla accessori i acaba per ser una de les protagonistes del metratge. Es tracta d’Ana Stelline, eixe misteriós personatge humà que viu tancat literalment a una urna i que implanta records als replicants. És una fantàstica metàfora sobre la identitat, veritablement no som res sense el nostre passat, els nostres records, terme llatí que ens aclareix que els records no són cosa de una memòria exempta d’emocions. Allò que fa humans als replicants és la memòria dels seus records. Per això, sense la preservació dels arxius dels nostres pobles les societats esdevenen deshumanitzades, replicants sense capacitat de sentir.

Blade Runner 2049: The Framing of Officer K and Dr. Ana Stelline's ...

Font: www.reddit.com

D’altre aspecte fonamental és la capacitat d’interconnexió dels documents conservats als nostres arxius amb les realitats que els han creat, i és eixa funció vital dels nostres arxius la que s’endevina en els versos de reconeixement (procedents de l’obra de V. Nabokov (1899-1977) Pálido fuego publicada al 1962) que recita l’agent K per a comprovar que continua en marxa i més concretament ens interessa portar a col·lació la frase: “cel·letes entrellaçades” on detectem una imatge genial per a explicar les interrelacions que proporcionen els materials d’arxiu.

Blade Runner 2049 Cells Interlinked Scene 1080p - YouTube Font: https://www.youtube.com/watch?v=ZRcpnM26nJM Blade Runner 2049 Baseline Test 1080p

I finalment, com a detall quasi desapercebut trobem que la melodia que sentim cada vegada que a l’agent K li sona el seu projector d’hologrames (la seua estimada Joi és un holograma), és el tema “Pere i el llop” de Prokofiev on hi ha un vers que diu: “jo puc ajudar-te a veure la llum”, la llum presa ací també com la veritat, descobrir el misteri de la seua pròpia existència, i què són els arxius si no el lloc on acudim a la recerca de la veritat. 

María José Badenas. Facultativa de’Arxius del Museu Nacional de Ceràmica i Arts Sumptuàries González Martí

|
Top